Trastorn del vincle

1 - Introducció: Importància del vincle
2 - Criteris diagnòstics del trastorn del vincle
3 - Intervenció i orientacions
a) Treball psicològic individual
b) Ensenyament d'estratègies als pares o tutors

1- Introducció

Dedicar temps de qualitat als nostres fills no es un tema menor. Avui en dia sabem molt bé, des de la psicologia infantil, que temps insuficients o de mala qualitat poden determinar en els nostres fills petits, inseguretat, pors i retraïment. Tal com afirma Jorge Barudy en el seu llibre “Los desafíos invisibles de ser padres”, actualment no hi ha cap dubte de que la salut i, en particular, la salut mental dels nens, adolescents i també adults, està condicionada per la qualitat de les relacions interpersonals que els contexts humans els hi proporcionen des de el període en que creixen en el úter matern.
L’autor afirma, conjuntament amb altres investigadors, que la desnutrició i la negligència afectiva constitueixen les formes més greus de maltractaments, especialment quan succeeixen fins als 3 anys de vida. Una de les conseqüències de la negligència afectiva es l’anomena’t Trastorn del vincle.
Aquest es pot donar quan s'han produït ruptures traumàtiques en el llaç afectiu nen-mare des de les etapes més primerenques. Diverses poden ser les causes: abandonament, maltractament, separacions, nens ingressats en centres d'acollida i posteriorment adoptats, nens que han sofert hospitalitzacions prolongades, etc.
La simptomatologia es manifesta des d'un retraïment extrem a conductes disruptives que cursen amb hiperactivitat, dèficit atencional i impulsivitat entre d'altres.
Però no sempre fan falta grans traumes perquè un nen pugui desenvolupar problemes de vinculació. Les llargues hores de treball de molts pares, els substituts temporals, la llar d'infants en etapes anteriors a 2 anys, no faciliten que s'estableixin els temps i la qualitat de relació que molts nens necessiten per obtenir un vincle fort i segur.
La majoria de nens que presenten alteracions en el vincle afectiu solen posar a prova constantment l'amor dels seus pares i els llaços que tenen en comú. El més paradoxal és que ho fan mitjançant un procés subtil d'exigències, manipulacions, mentides i, fins i tot, utilitzant comportaments agressius i violents cap a les persones que volen. També, a vegades, contra ells mateixos.
És com si necessitessin constantment reafirmar la presència física i la proximitat dels pares, encara que sigui perquè els renyin.
Altres nens presenten somatitzacions freqüents (mals de cap, suposades malalties per aconseguir l'atenció de la mare).
Poden aparèixer manifestacions verbals del tipus "ningú em vol" o "m'agradaria morir-me." De fet un trastorn del vincle pot derivar cap a un quadre depressiu.
Algunes vegades la simptomatologia es presenta de forma tardana durant el creixement del nen i quan la seguretat assolida en el seu moment es perd a causa d'algun fet que irromp bruscament en la vida del nen (malaltia de la mare, separació dels pares, pèrdua d'algun dels pares, canvis sobtats de residència, etc).
Cada nen és diferent i per tant caldrà analitzar amb cura la seva pròpia història i sentiments així com altres factors de risc presents. No obstant això, en aquesta pàgina intentarem donar algunes eines generals per treballar amb tots aquells nens que d'una o altra forma manifesten problemes derivats d'un vincle afectiu no establert adequadament en el seu moment o truncat, quan ja estava assolit, per noves circumstàncies vitals imprevisibles i que viu de manera dolorosa condicionant les seves emocions i, per tant, el seu comportament.

2 - Criteris diagnòstics del Trastorn vincle

El vincle és la relació emocional especial que s'estableix entre el nen i la persona que el cria o en té cura. S'expressa per la manera en què el nen que ho estableix emet determinades conductes amb l'objectiu de mantenir-se físicament prop de la persona de referència. Aquestes conductes poden ser evidents a partir del primer mes de vida (veure la nostra pàgina: el Vincle).
La funció primordial de l'anomenat vincle o afecció establert pel nen, en les seves primeres etapes evolutives, obeeix a una necessitat vital de reduir l'ansietat que permeti l'afrontament de situacions generadores d'ansietat .
En general, podem afirmar, que un vincle afectiu trencat, no establert o deficient predisposa al nen a ser insegur, temorós de l'entorn i el futur. Després poden aparèixer els símptomes d'hiperactivitat, dèficit atencional o impulsivitat com a forma de reaccionar a un món que perceben fora del seu control. Tanmateix la seva capacitat per establir relacions adients amb els seus iguals o altre persones de l’entorn es veuen significativament alterades. Sovintegen manifestacions conductuals i emocionals descontextualitzades.

Com trastorn clínic, la característica essencial del trastorn reactiu de la vinculació (segons DSM-IV), és una relació social que, en la major part dels contextos, es manifesta marcadament alterada i inapropiada per al nivell de desenvolupament del subjecte i que comença abans dels 5 anys d'edat.
Es diferencien 2 subtipus:
Tipus inhibit:
En aquest tipus, l'alteració dominant de la relació social rau en la incapacitat persistent per iniciar la major part de les relacions socials i respondre-hi de manera adequada al nivell de desenvolupament del subjecte.
Tipus desinhibit:
Quan l'alteració dominant de la relació social consisteix en una sociabilitat indiscriminada o una absència de selectivitat en l'elecció de figures de vinculació.
Per definició, el trastorn s'associa a una criança clarament patològica que pot adoptar la forma de desatenció persistent de les necessitats emocionals bàsiques del nen relatives a benestar, afecte i estimulació.
Seguint la descripció del DSM-IV, algunes situacions (p.ex, hospitalització prolongada del nen, pobresa extrema, inexperiència dels pares) predisposen a la pràctica d'una criança patològica. No obstant, una criança clarament patològica no sempre determina el desenvolupament d'un trastorn reactiu de la vinculació; alguns nens estableixen relacions socials i vincles estables fins i tot en situacions d'abandonament o maltractament rellevants.

Per al seu diagnòstic cal també descartar a nivell clínic la presència d'altres trastorns com el retard mental o trastorns de l'espectre autista.

3 - Intervenció i orientacions

La intervenció amb nens que presenten trastorns de la vinculació dependrà en bona mesura de les seves circumstàncies actuals i, evidentment, de la seva pròpia història. En alguns casos, el terapeuta, no podrà modificar situacions ambientals generadores i mantenidores del problema (pèrdues de pares, separacions, condicions de pobresa extrema o entorns marginals, etc.), de manera que el seu treball es centrarà en el propi nen i en les persones actuals de referència.
En altres casos, per exemple, nens de famílies normalitzades que pateixen de problemes de vinculació per motius diversos (nens adoptats, malaltia crònica de la mare, separacions forçoses, etc.), el treball pot efectuar-se a nivell familiar i en el seu entorn immediat (escola , etc.) amb un millor pronòstic si no hi ha altres factors de risc.
Encara que pot ser necessari el treball psicològic individual amb el nen, en la majoria dels casos, un dels principals objectius del terapeuta, serà proporcionar informació i comprensió sobre el problema als pares o tutors del nen així com recursos per afrontar-ho.

a) Treball psicològic individual

En termes generals, quan hi ha problemes de la vinculació a edats primerenques, l'objectiu fonamental és reforçar la línia emocional del nen. Es tracta que el nen vagi guanyant confiança en si mateix a mesura que li proporcionem un major suport afectiu per part de les figures de referència i un ambient predictible i estable.
Com a part de la intervenció, el psicòleg infantil pot treballar aspectes concrets de les emocions i sentiments del nen. Segons edat i història, pot ser necessari reelaborar antics traumes o acompanyar al nen en l'afrontament de noves situacions.
Moltes de les seves conductes desadaptades no deixen de ser manifestacions reactives davant situacions vitals estressants actuals o passades. Per tant, a nivell terapèutic haurem intentar corregir-les però sense oblidar el seu origen emocional.
En termes generals, és d'esperar una millor evolució com més aviat s'hagin reposat o reforçat els vincles afectius després d'aparèixer els primers símptomes.

b) Estratègies per ensenyar als pares o tutors

• El primer objectiu és explicar als pares o tutors l'origen del problema.
• Fomentar que expliqui els seus sentiments i emocions (tristesa, alegria, etc.) més que el que ha fet (jugar, anar d'excursió, etc.). Sobre això pot utilitzar-se el Diari emocional on es registrarà diàriament una cosa que el nen ha viscut positivament i una altra en què ha de millorar. Això ha de servir de base perquè els pares raonin amb ell els aspectes dels seus sentiments i comportament que els preocupa. Normalment això es pot fer a la nit just abans d'anar a dormir o en moments del dia en el que estem tots tranquils o gaudint del lleure.
• Marcar molt clarament les conseqüències de les conductes que volem corregir (càstigs) però, quan succeeix cal que no li cridem ni intentem demanar-li explicacions, o raonar-li els fets en aquell moment. Per a això podem utilitzar l'espai nocturn del Diari on tots ja estem més relaxats.
• Després de produir-se la conducta inadequada que volem corregir, retirem-li (en la mesura del possible) l'atenció (temps fora o altres) i fem-li saber que estem tristos i disgustats per la seva actitud perquè ell pot fer-ho millor. Tanmateix fem-li saber que durant una estona no ens ve de gust estar amb ell i guardem una certa distància física i afectiva.
• D'aquesta manera el nen passa de ser la víctima a sentir-se responsable de la "tristesa" dels pares. Això pot ser molt eficaç en nens que precisament tenen temors a la pèrdua o distanciament emocional dels pares, però s'ha d'utilitzar amb cautela ja que parlem de nens amb problemàtica afectiva.
• Cal rebutjar les conductes dolentes del nen, mai al propi nen. És a dir, li direm que s'ha portat malament però no que és un nen dolent, desobedient, etc.
• Si el nen es petit o volem treballar conductes concretes podem incloure l'economia de fitxes mitjançant gràfiques visuals. Pactar premis per endavant i definir les regles de joc.
• Cal també intentar incrementar el temps de lleure junts.
• Recordar-li sovint quant l’estimem i l'important que és ell per a la família.
• Donar-li protagonisme i saber lloar la conducta o el treball correcte immediatament després que el dugui a terme.
• Si hi ha problemes d'impulsivitat o atenció, podem incorporar jocs que fomentin la demora de la resposta i el pensar abans d'actuar. És millor establir un horari diari perquè puguem estar amb ell junts. Aquestes activitats han de ser viscudes pel nen com un espai lúdic no com uns deures.
• Els pares hem de ser capaços d'obrir, des de molt aviat, una petita finestra per tal de que el nen des de molt petit aprengui a deixar anar i expressar els seus sentiments i emocions. Saber escoltar, acompanyar, connectar amb el món interior infantil, és la millor manera de construir un jove sense complexos i amb bona autoestima. Tot això pren especial importància en nens que per un motiu o altre han vist truncat el vincle en un moment u altre del seu desenvolupament.

Enllaços relacionats:

S'explica com millorar la vinculació amb els nostres fills.

Per conèixer la importància del vincle afectiu des de les etapes primarenques.

A tenir en compte:

Els continguts d’aquesta web tan sols tenen caràcter d’informació general. Aquesta informació no pot ser utilitzada amb finalitats diagnòstiques o de tractament. És el professional de la salut pertinent qui ha de prendre les decisions adequades després d’efectuar l’avaluació del cas concret.