Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. OK | Més informació

Treballar vincle afectiu fills

1- La seva justificació

Els estils de vida actuals suposen nous reptes per als pares però també per als professionals de la salut mental infantil.
Actualment podem afirmar amb contundència que molts dels problemes que són motiu de consulta freqüent en els gabinets de psicologia infantil tenen el seu origen i es mantenen a partir de determinades dinàmiques i vivències familiars. El nen que reclama constantment l'atenció dels pares, el oposicionista, el que en emmalalteix sovint, el que de sobte deixa de treure bones notes, entre altres situacions, poden ser el reflex d'un malestar emocional en el nen o desatenció afectiva que no troba canal d'expressió per altres vies més normalitzades.
Ja no hi ha cap dubte respecte al fet que la salut mental en nens i adolescents (també adults) està condicionada en gran mesura per la quantitat i qualitat de les relacions afectives que com a pares hem estat capaços de construir amb els nostres fills des de la més primerenca infància. No obstant això, sembla que la societat moderna no fomenta ni tan sols valora amb la importància que es mereix aquest fet.
-Hi ha un primer factor rellevant i recurrent en la família actual: "la falta de temps per estar amb els fills". Molts pares justifiquen així el fet que no hagin atès degudament les necessitats afectives dels seus fills des de les etapes més primerenques. Les conseqüències, si a més es donen altres factors associats (separacions, maltractaments, problemes econòmics ...) poden ser nefastes per integritat emocional del nen.
-Un segon factor a considerar és la poca capacitació dels pares. Molts d'ells potser pertanyen a entorns on tampoc van rebre una atenció afectiva suficient i, per tant, se'ls va privar de l'aprenentatge respecte a quina era la millor manera d'educar i interaccionar amb els fills.
-Un tercer factor el podem situar sobre circumstàncies sobrevingudes, de vegades imprevistes, com els problemes de treball, econòmics, de relació en la parella, etc. Aquests factors poden empitjorar significativament la qualitat de les relacions entre els membres de la família i crear un ambient d'inseguretat que pot resultar molt perjudicial per als més petits.
Evidentment, cada nen és un món i així ho és la forma en què cada un d'ells exterioritzarà el seu malestar o desatenció afectiva. Sigui com sigui, si som capaços d'enfortir els vincles afectius, tot i les situacions difícils, aconseguirem minimitzar el risc de problemes emocionals i de conducta en el futur.
Més endavant, intentarem donar algunes pistes de com podem fer-ho.

2 - Les noves situacions familiars

Hem ja comentat algunes de les situacions de "risc" que poden posar en perill l’adequada vinculació afectiva entre pares i fills. A això hem d'unir les actuals circumstàncies socials i, en concret, les noves realitats familiars. En els darrers anys, la família tradicional ha anat deixant pas a noves formes de família, cadascuna d'elles amb les seves peculiaritats, però amb un tret en comú: la necessitat d'enfortir el treball de vinculació amb els fills ja que, pels més petits, en alguns casos, les noves situacions poden suposar un desajust emocional.
En concret exposem tres situacions en les que és fonamental, per part del adults, primer d'entendre què passa amb els fills davant aquestes situacions i, després, entendre la necessitat d’enfortir la vinculació amb els fills.

a) Fills adoptats

A Espanya, els processos d'adopció s'han incrementat exponencialment. Només el 10% aproximadament són de nens nascuts a Espanya. La resta provenen de països estrangers, principalment Rússia i Xina.
Aquests nens tenen la fortuna de ser rebuts per famílies acollidores amb una alta motivació per tenir fills i que solen disposar dels recursos afectius i econòmics per a atendre'ls. Del que, sovint, no disposen els pares adoptius és d’informació concreta sobre els símptomes i comportaments que són habituals en aquests nens i la forma d'ajudar-los.
Cada nen arriba amb la seva pròpia història i vivències personals. Segons l'edat d'adopció, pot haver passat per diverses institucions, famílies d'acollida, etc. Tot això sol suposar a edats primerenques la impossibilitat d'establir una vinculació adequada.
Tot i que els pares adoptius començaran a cobrir aquestes necessitats, les conseqüències d'una vinculació no establerta en el seu moment, es manifestaran mitjançant conductes que solen posar a prova constantment l'amor dels seus pares i els llaços que tenen en comú. El més paradoxal és que ho fan mitjançant un procés subtil d'exigències, manipulacions, mentides i, fins i tot, utilitzant comportaments agressius i violents cap a les persones que volen. També, a vegades, contra ells mateixos (vegeu trastorns del vincle).
Aquestes conductes són resistents a canviar i els procediments tradicionals (reforç, càstig, etc.) no acaben de funcionar atès que el seu origen és bàsicament de tipus emocional. Per tant, el seu tractament requereix també reforçar els llaços afectius i la vinculació.

b) Fills davant la separació dels pares

És una altra de les situacions habituals avui en dia i que suposa un factor de risc important per l'autoestima i integritat emocional dels nostres fills. Encara que, en alguns casos, la separació pugui estar justificada pel deteriorament general de les relacions de la parella i com a mal menor, el cert és que sempre hi ha un impacte emocional en els petits.
Quan és possible, lo millor és que tots ambdos pares comparteixin estratègies comunes respecte a l'educació dels fills i mantinguin una relació tranquil i amistosa. El missatge que han de rebre els fills és que les dues figures de vinculació comparteixen uns mateixos principis i que seguiran al seu costat afectivament independentment que ara visquin separats, tinguin les seves diferències i estiguin subjectes al conveni de separació que hagin assolit legalment. Per assolir aquests objectius és essencial donar la imatge d'unitat en les qüestions fonamentals que afecten als fills.
També es fa necessari evitar els errors comuns que alguns pares tenen després de la separació. Entre d'altres:

  • Utilitzar el fill com un aliat en contra de l'altre o com a eina de xantatge.
  • Parlar malament de l'altre o culpabilitzar-lo. Evitar la manipulació emocional.
  • Intentar comprar el seu afecte o compensar amb excessius premis o regals materials el que pot suposar un greuge cap a l'altra persona i una relació que al final es fonamenta més en lo material que en lo afectiu.
  • Crear dubtes sobre el seu futur o entrar en contradiccions amb el que li manifesta l'altra part al fill.
  • No enganyar. Segons la seva edat, el nen té dret a saber quina és la situació i quin el seu futur.
  • Evitar noves discussions davant dels fills ja siguin presencials o per telèfon.
  • Si el fill o fills estan en règim de compartits, suavitzar la transició d'una llar a l'altre. Lo millor és compartir espais comuns durant algun temps. Per exemple, quan toqui el canvi d'una casa a l'altra, els progenitors separats poden quedar en un espai públic i compartir breument informació de les novetats que s'han produït en el dia a dia dels nens. Això pot donar tranquil·litat als nens en el sentit que veuen que les dues parts comparteixen l'interès per ells.
  • Sigui com sigui, els fills de pares separats han de ser ajudats emocionalment i hem de reforçar el treball de vinculació seguint les pautes que més endavant s'exposen.

c) Famílies monoparentals

Aquest tipus de famílies també ha vist incrementat el seu nombre en la societat actual. Diverses són les circumstàncies. Des de parelles separades en què la mare es fa càrrec en exclusiva dels fills a dones que han decidit ser mares sense una parella estable per inseminació artificial.
Són famílies que també hauran de treballar adequadament els processos de vinculació ja que un dels progenitors no està present. Això pot suposar un repte per a, generalment la mare, ja que haurà de compaginar el temps emprat per generar els ingressos necessaris per subsistir amb la dedicació suficient cap al seu fill o fills.
Si els espais que tenim amb el nostre fill són mínims només podrem compensar-lo intentant millorar la qualitat d'aquesta relació. És a dir, acompanyant-lo en els seus jocs, escoltant i fent-li veure que encara que no estiguem tot el temps amb ell, estarem disponibles quan ens necessiti. Avui en dia podem aprofitar la telefonia mòbil i altres per comunicar-nos en la distància. De tota manera, els temps necessaris ens els marquen sempre els nens i les seves circumstàncies passades i presents. Hem de ser sensibles a les seves demandes.
Un error que hem d'evitar i que sol donar-se en aquest tipus de famílies és el de la sobreprotecció o excessiva dependència d'una persona. No s'ha de confondre donar atenció afectiva i suport emocional incondicional amb crear una estructura de funcionament on el nen se li impedeix realitzar determinades activitats per temors irracionals dels adults (segons edat: no anar d'excursió amb l'escola, no fer sortides que no siguin amb la mare, etc.). Hem de ser capaços de proporcionar seguretat i afecte però també autonomia.
Finalment ressaltar la importància que terceres persones poden assumir en aquestes famílies. Avis, oncles, etc., poden constituir-se, segons les circumstàncies, en figures importants de vinculació i, per tant, estar subjectes a les recomanacions que a continuació s'exposen.

3- Alguns suggeriments per millorar la vinculació

Primer cal tenir en compte que crear uns lligams afectius saludables amb els fills no només és qüestió de dedicar-hi més temps sinó buscar la qualitat en aquestes relacions. És a dir, no n'hi ha prou que estiguem a prop d'ells físicament durant cert temps sinó que hi hagi una relació dual adequada, de comunicació i expressió de sentiments.

a) Saber escoltar als nostres fills és la clau.
A molts pares els semblarà trivial petites anècdotes de l'escola o altres que el fill pot explicar comparades amb els seus propis problemes. No obstant això, potser per aquest fill allò tingui una importància que transcendeixi a la comprensió o valoració del propi pare. Els adults processem els problemes de forma diferent als nens i les nostres claus d'interpretació són substancialment diferents a les que ells utilitzen. Per tant davant qualsevol demanda del nen hem de tenir temps per escoltar-lo.
El que ens importa com a pares no és tant solucionar el "problema puntual" del nostre fill sinó llançar-li un missatge molt potent que transcendeix al propi problema, és a dir: "Els teus pares hi són per escoltar-te i ajudar-te en el que necessitis".
Aquesta és la millor base perquè els nens creixin emocionalment forts i puguem reduir les pors i conductes desadaptades a partir del reforçament de la seva pròpia seguretat afectiva.
Quan el nen arriba a l'adolescència els deures ja han d'estar fets. Si els processos de vinculació s'han establert correctament, els problemes durant aquest període es minimitzaran. L'adolescent serà capaç de verbalitzar les seves emocions i sentiments i buscar el consell dels pares quan ho precisi. Cal recordar al respecte que les figures principals de vinculació durant l'adolescència són els iguals (amics, companys) i els pares passen a ser uns referents secundaris en aquell moment. No obstant això, per als adolescents que han estat capaços de desenvolupar un vincle segur amb els seus pares continuaran necessitant el seu suport incondicional per anar superant els nous reptes de l'etapa. Com a pares haurem d'estar a la rereguarda preparats per escoltar i aconsellar quan així se'ns demani o ho creguem necessari.

b) L'empatia parental
La capacitat de percebre els signes emocionals del nen per les quals manifesta les seves necessitats d'atenció afectiva i saber dóna’ls-hi resposta adequada per part dels pares és el que anomenem empatia parental.
Un dels principals obstacles perquè els pares escoltin els seus fills és que dediquen bona part de la seva comunicació a reprendre o recordar les normes de conducta que s'esperen d'ells. És molt fàcil marcar conductes i diferenciar entre lo acceptable i inacceptable. Però, si no sabem interpretar-los, si no som capaços de llegir en clau emocional moltes d'aquestes manifestacions, és probable que no se sentin respectats ni compresos i, per tant, no solucionarem els problemes. Això és especialment important durant l'adolescència.

c) El concepte de Resiliència parental
La Resiliència és un concepte que fa referència a la capacitat de certes persones, també en els nens, per fer front als factors i circumstàncies adverses que ens proporciona la vida.
Els subjectes amb resiliència són capaços de seguir construint el seu futur de forma equilibrada i sana tot i les experiències difícils, els traumes viscuts i les mancances afectives primerenques. Podríem dir que hi ha un cert aprenentatge de les males experiències i un desig que impulsa a aquestes persones a construir estratègies alternatives per arribar a funcionar millor en tots els àmbits, inclòs el familiar, tot i les circumstàncies adverses.
La resiliència és, per tant, una de les habilitats bàsiques fonamentals desitjables i esperables en els pares. No obstant això, el desenvolupament d'aquesta capacitat és possible tant per als pares com per als fills i del seu establiment en els més petits dependrà d’uns models parentals adients i que serveixin de model adequat.
Els pares resilients tenen la capacitat d'establir un vincle afectiu (afecció) a partir de procurar els necessaris cures tant físics (menjar, higiene, etc.) com afectius (amor incondicional, temps comuns, proximitat afectiva, etc.). No obstant això, han de ser capaços, paral·lelament a aquests cures bàsiques, de compartir amb els seus fills la idea que el creixement i el desenvolupament de tots els éssers humans i el d'ells, en particular, passa per una sèrie de reptes que formen part de la vida i que alguns d'ells els hi provocaran dolor i frustració, però que si confien en els seus propis recursos i el suport dels seus, podran sortir endavant.
Aquests pares, en definitiva, tenen la capacitat de prendre el timó de les seves vides, saben identificar i analitzar les situacions problemàtiques que afecten la família i prendre les decisions oportunes amb sol·licitud d'ajuda si ho consideren necessari. Això no ho fan tant des del desànim sinó com de la voluntat i iniciativa de canviar les coses pel bé de tota la família.

d) Aprendre a parlar dels nostres sentiments i emocions
En els espais comuns, quan escoltem i parlem amb els nostres fills, hem de ser capaços d'introduir el factor emocional. Hem d’ensenyar-los a identificar les seves emocions perquè així les puguin canalitzar degudament. És important escoltar que fan en el dia a dia (anar a l'escola, d'excursió, etc.) però tanmateix cal parlar de com s’han sentit en les diverses situacions (trist, alegre, enfadat, rabiós, etc.).
Ensenyar-los a parlar sobre els seus sentiments suposa un bon recurs per a construir una personalitat sana i és part important d’allò que anomenem Intel·ligència emocional.
No es tracta que els pares fem un interrogatori exhaustiu cada dia, sinó que siguem capaços d'introduir aquests elements quan es produeixin situacions que així ho aconsellen (per exemple: un dia en què arriba del col·legi plorant).
Un bon moment també per parlar de les emocions és quan el nostre fill ha tingut algun enrabiada o mala conducta a casa. En aquests casos és millor deixar els "raonaments" per a més tard quan les coses han tornat a la normalitat. Un bon moment pot ser per la nit just abans d'anar a dormir. Llavors podem analitzar el que ha passat i treure les emocions d'uns i altres. Els pares poden manifestar la seva tristesa i decepció per la conducta del seu fill i aquest explicarà com s'ha sentit abans i després del que ha passat. Tot això independentment de la sanció o càstig que hagin determinat els pares.

e) Ser coherents i predictibles
Els pares són els referents i els models principals fins, almenys, l'adolescència.
Construir llaços afectius significa també crear un entorn coherent i predictible. Si exigim als nostres fills comportaments o actituds que són contràries a la nostra pròpia forma d'actuar, crearem dubtes i desorientació.
És aconsellable que fins i tot quan es donen conflictes seriosos entre la parella, siguem capaços de consensuar unes línies educatives comunes d'actuació amb ells independentment de les nostres diferències com adults.
En cas de separacions sabem que un dels pitjors perills que tenen els nostres fills és que un dels pares, per les raons que sigui, utilitzi al nen o el manipuli afectivament en contra de l’altra part. Això només es propi de persones irresponsables o egoistes atès que anteposen els seus propis interessos als del fill en comú.

f) Fomentar els estils democràtics
Aquest estil educatiu anomenat "democràtic" i considerat com l'òptim, segons alguns estudis, es caracteritza perquè el nen se sent estimat i acceptat, però també comprèn la necessitat de les regles de conducta i les opinions o creences que els seus pares consideren que han de seguir. Com a pares hem de saber ser generosos però, alhora, és imprescindible establir límits clars a les conductes i demandes dels nostres fills. Si això no es fa, les demandes augmentaran i la percepció del nen serà que té el control sobre nosaltres i que les seves sol·licituds són drets reals als que no té per què renunciar.
Reforçar la vinculació i proporcionar afecta no significa cedir a totes les seves demandes.

g) Incrementar els temps d'oci junts
Dedicar més temps amb els fills és sempre una bona elecció però haurem també d’intentar una millora en la qualitat del mateix. De res ens servirà estar tot el dia amb els nostres fills si això no ens proporciona espais comuns de joc i comunicació. Els jocs familiars, la lectura de contes als més petits, el poder parlar de temes del seu interès als adolescents, etc. són activitats essencials per potenciar els llaços afectius.
És també molt important parlar sobre el que passa i ens preocupa en el dia a dia. Actualment la televisió, les noves tecnologies, etc, ens roben espais comuns i es fa més difícil l'intercanvi d'experiències entre pares i fills. Cal buscar o crear els espais necessaris si no existeixen.
Per crear espais de comunicació de forma estructurada (quan aquests no existeixen o són escassos) pot resultar útil introduir el que anomenem Diari Emocional. Es tracta d'una petita llibreta (escollida pel nen) on va anotant les petites incidències del dia (sota supervisió dels pares) i també el més important: les diferents emocions implicades. És un exercici de reconeixement i treball sobre les emocions que ajuda als nens a expressar els seus sentiments i als pares a conèixer millor com pensen i així poder ajudar-los més eficaçment i prevenir l'aparició de conductes no desitjades.

"L'èxit com a persones dels nostres fills en un futur no dependrà del que els hem pogut donar materialment, sinó de la intensitat i qualitat de les relacions afectives que hem estat capaços de construir amb ells des de la infància."

Necessita més informació o ajuda?

Temes relacionats en aquesta web:

El vincle afectiu Habilitats socials infància Les Pors infantils La Timidessa: El nen tímid

Patrocinadors:

A tenir en compte:

Els continguts d’aquesta web tan sols tenen caràcter d’informació general. Aquesta informació no pot ser utilitzada amb finalitats diagnòstiques o de tractament. És el professional de la salut pertinent qui ha de prendre les decisions adequades després d’efectuar l’avaluació del cas concret.

00003215