Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. OK | Més informació

Comprendre als fills adoptats

1- Introducció

L'adopció de nens a Espanya ha augmentat exponencialment en els darrers anys situant-se en les taxes més altes del món només superades per les produïdes als Estats Units.
Xina és el principal país d'origen dels nens adoptats. El segueixen Rússia, Ucraïna, Colòmbia, Perú, Índia, Kazijistán, Nepal, Etiòpia, entre altres.
Aquests nens tenen la fortuna de ser rebuts per famílies acollidores amb una alta motivació per tenir fills i que solen disposar dels recursos afectius i econòmics per a atendre'ls. Del que, sovint, no disposen els pares adoptius és informació concreta sobre els símptomes i comportaments que són habituals en aquests nens i la forma de ajudar-los. Amb això no volem dir que tots ells, de forma inevitable, vinguin amb una carrega afegida de problemes, sinó que són comuns una sèrie de trets psicològics que cal conèixer.
Cada nen arriba amb la seva pròpia història i vivències personals. Segons l'edat d'adopció, pot haver passat per diverses institucions, famílies d'acollida, etc. Tot això sol suposar a edats primerenques la impossibilitat d'establir una vinculació adequada i, per tant, són susceptibles de presentar certes característiques emocionals i del comportament que cal entendre per ajudar-los.
En aquesta pàgina tractarem d'exposar les peculiaritats d'aquesta població, les seves necessitats i la forma d'acompanyar-los en tot el seu procés de maduració i integració, primer a la família d'acollida i després en el seu nou entorn social.

2- Els diferents factors

Igual que succeeix amb la majoria dels nens, qualsevol fill adoptat presenta una sèrie de característiques cognitives, intel·lectuals i emocionals que són conseqüència directa d'una sèrie de factors tants interns com externs, alguns d'ells fora del nostre control. Altres perfectament coneguts i controlables.
En general podem afirmar que la seva forma d'adaptar-se, desenvolupar-se i actuar davant l'entorn familiar i social ve determinada per la conjunció dels següents factors:

a) Factors Genètics - Hereditaris

Avui en dia, cada vegada més, coneixem el complex sistema genètic que permet la transmissió de determinades característiques fenotípiques i de personalitat. Podríem afirmar que el nostre codi particular ja ens predisposa a tenir uns determinats trets de personalitat, intel·ligència, etc, que en interacció amb el món exterior i les diferents vivències forjaran la nostra forma de ser i relacionar-nos.
Una de les incerteses que podem tenir amb un fill adoptat, especialment en aquells que vénen de països llunyans i amb pocs recursos, és la manca d'informació o desconeixement de la història familiar del nen. És a dir, si hi havia antecedents de salut mental en la família o factors de risc en els progenitors (abús de substàncies, etc.). Desconèixer aquestes dades comporta el risc d'ignorar patologies de transmissió genètica de les quals no som conscients i, per tant, no podem prendre mesures preventives a temps.
No es tracta de descartar a aquells nens que presentin problemes d'aquest tipus, sinó més aviat, de conèixer la realitat del mateix per acceptar la seva condició i començar a treballar-hi.

Els pares adoptius han de conèixer tota la informació disponible sobre el nen i la seva família i, alhora, decidir si estan preparats per acollir un nen/a, si és el cas, amb necessitats educatives especials o amb alguna problemàtica genètica.

b) Problemes mèdics

Les malalties sofertes pel nen o la seva història evolutiva solen estar a l’abast en els diferents informes que proporcionen les autoritats de cada país d'origen. Igualment, l'estat de salut, en el moment de l'adopció, es pot valorar a través d'un examen pediàtric.
És important conèixer l'existència de possibles problemes ja des de l'embaràs de la mare biològica (infeccions, exposició a teratògens, abús substàncies, alcohol, etc.) Ja que aquests poden produir malformacions congènites no sempre diagnosticades a temps o patrons de conducta atípics en la infància.
Una part dels nens adoptats poden provenir de famílies desestructurades amb història d'abús de substàncies, alcohol i maltractaments. La Síndrome alcohòlica fetal, és un dels trastorns que pot donar-se en aquest àmbit i que cal valorar en població de risc.

c) Experiències vitals

Història prèvia d'adopció (possibilitats de vinculació afectiva).
A nivell psicològic el factors que resulten més significatius en la futura conducta del nen adoptat són els anomenats problemes de vinculació que, en alguns casos, deriven en Trastorns del vincle.
En l'actualitat, no hi ha cap dubte que la salut psicològica dels nens des d'edats molt primerenques, ve condicionada en gran manera, per la qualitat i freqüència de les relacions interpersonals que els contextos humans els proporcionen des del mateix moment del seu naixement i fins i tot abans d'aquest.
De totes aquestes primeres relacions, hi ha una que anomenem "afecció" i que constitueix un dels suports bàsics per estructurar una personalitat sana.
L’ Afecció (o vincle afectiu) és una relació especial que el nen estableix amb un nombre reduït de persones, normalment amb els pares biològics, especialment amb la mare ja que els uneix un llaç previ que es va construir durant l'embaràs i que ve determinat genèticament com a mètode per assegurar la supervivència del petit.
Els nens que van ser institucionalitzats abans dels tres anys en centres d'acollida o van passar per diverses famílies, és molt probable que no hagin tingut la possibilitat d'haver-ho establert durant les etapes crítiques, això comporta el desenvolupament d'un perfil psicològic peculiar que més endavant exposem.

L'edat d'adopció
En general podem afirmar que el procés d'adopció s’hauria de fer com més aviat millor per eliminar factors de risc. A mesura que el nen adoptat és més gran té al darrere més càrregues emocionals, especialment si ja ha estat vinculat a diferents adults o centre.
Adoptar un nadó suposa la possibilitat d’establir vincles afectius primerencs i, per tant, minimitzar riscos importants. El nen no és conscient encara de la seva situació i tindrem temps per anar-li explicant.
Entre els 2 i 5 anys, els nens ja han començat a utilitzar el llenguatge i gravar en la seva memòria emocional tots els esdeveniments que intueixen rellevants. Dependrà de l'afecte i les possibilitats d'estimulació que hagin rebut el seu estat psicològic actual.
A aquestes edats els nens són, majoritàriament, conscients que inicien una nova vida. Molts d'ells solen reaccionar davant el fet de tenir uns nous pares de manera que volen oblidar i esborrar tot el que té a veure amb el seu passat. D'aquesta manera, si provenen d'altres països, poden evitar, al principi, el contacte amb compatriotes o objectes que li recordin al país d'origen.
A mesura que puja l'edat d'adopció la càrrega vital acumulada pot dificultar les relacions amb els nous pares ja que part del dolor emocional acumulat pot expressar-se i dirigir contra ells. Per a aquest tipus d'adopcions (nens de més de 7 o 8 anys) pot ser aconsellable el seguiment per part d'un professional de la psicologia infantil durant el procés inicial d'adaptació.

Altres factors importants
En la comprensió del nen adoptat també haurem de valorar aspectes importants com els estils educatius dels pares.
Segons diferents estudis efectuats, el millor estil educatiu és el que anomenem democràtic enfront del permissiu o autoritari. Això també és vàlid per al fill adoptat.
Aquest estil es caracteritza amb l'exigència d'uns principis o valors compartits pels membres de la família, una estructura clara de les normes i els límits, però combinats amb una gran aportació i comunicació afectiva cap als fills.
També juga un important paper les expectatives tant afectives com de desenvolupament que es creen els pares sobre el nou fill. Expectatives massa altes poden trobar-se amb una realitat diferent i frustrar, en certa mesura, els seus anhels.

Un altre factor important a valorar és el que anomenem Resilència.
Podríem definir aquest factor com: "La capacitat d'una persona o un grup per desenvolupar-se bé, per seguir projectant-se en el futur malgrat els esdeveniments desestabilitzadors, de condicions de vida difícils i de traumes de vegades greus" (Manciaux i altres, 2003 ).
En definitiva, la resiliència, és una actitud cap a la vida, una forma de créixer i desenvolupar-se de manera efectiva fent front a l'adversitat i, per tant, un potencial d'esperança que ajuda a les persones a recuperar-se de les situacions complexes.
Aquest concepte de resiliència és aplicable tant als pares com als nens. En aquests últims seria el resultat de les aportacions afectius, educatius i socialitzadors, que els seus pares o altres adults han estat capaços d’oferir-los.
Els nens adoptats, com hem comentat, poden desenvolupar en molts casos el que anomenem problemes de vinculació afectiva primerenca. Això els fa molt més vulnerables emocionalment a situacions de canvi imprevistos, especialment, aquells que suposen la possible pèrdua o distància de les actuals figures de vinculació. L'arribada d'un nou germà, la separació dels pares, fins i tot canvis d'escola, mestre o ciutat, poden despertar de nou en ells certes alarmes emocionals que poden cursar amb desestabilització afectiva i conductes desadaptades.

Finalment destacar que altres factors com la cultura o el nivell social i econòmic de la família poden resultar importants en l'adaptació i funcionament del nen adoptat.
Un nivell cultural adequat suposa la comprensió o recerca de les peculiaritats del nou fill, així com el nivell econòmic suposa l'accés a recursos privats quan no estan disponibles a nivell públic.

3 - Manifestacions habituals de l'infant adoptat

Les característiques que més endavant s'exposen no es donen en tots els nens però sí que conformen un conjunt de símptomes habitual en aquesta població. Igualment la intensitat o forma que poden prendre dependrà de les característiques particulars de l'infant i la seva història.

a) Primeres reaccions després de l'adopció

  • Mals hàbits adquirits (higiene, menjar, dormir, etc) que s'hauran de corregir progressivament.
  • Inseguretat, pors. Temor a altres persones. Rebuig a algun membre de la família. Evita parlar de la seva procedència. Si és d'un altre país pot ser que rebutgi objectes o persones que li recordin el seu origen.
  • Necessitat d'estar constantment amb els pares adoptius. Conductes per cridar la seva atenció (encara que sigui perquè el renyin). És freqüent que aquests nens posin a prova constantment els seus pares en un joc subtil que pot adaptar des de la forma de mostres d'afecte incondicional a una transgressió clara dels límits establerts.
  • Dificultats per integrar-se a entorns institucionalitzats (escola, etc.).
  • Malsons i Terrors nocturns acompanyats ocasionalment de crits. Despertar freqüent amb crida als pares.
  • En alguns nens poden produir-se episodis d'enuresi i encopresi.
  • A nivell conductual és molt freqüent la hiperactivitat, impulsivitat i dèficit atencional. Poden sorgir, puntualment, conductes agressives dirigides contra altres o cap a ell mateix (rebequeries, crits, mossegades, etc.)
  • Baixa tolerància a la frustració i poca autoestima.
  • Necessitat d'acaparar o col·leccionar objectes. Oblits freqüents, dubtes davant certes situacions. No saben exactament què s'espera d'ells en determinades situacions socials.
  • Finalment apuntar que en nens adoptats amb 2 o més anys d'edat aproximadament, i que no van rebre prou atenció afectiva poden aparèixer estereotípies, balancejos, irritabilitat, tics.

b) Trastorns associats més freqüents

Trastorns de vinculació
La manca de vinculació primerenca, tal com s'ha explicat, determina una manca de seguretat emocional. Això pot traduir-se, segons el cas, en una forma d'afectivitat exagerada, indiscriminada, expressada cap a qualsevol persona però sense consciència del perill que pot suposar o, en, la seva altra vessant, pot fer-ho amb una resposta afectiva passiva, depressiva, incapaç per establir vincles adequats amb les persones de referència. Al mateix temps poden aparèixer conductes agressives.

Problemes d'aprenentatge
Alguns d'aquests nens no han rebut una estimulació adequada en etapes crítiques per a l'aprenentatge. Això determina que el seu potencial d’aprenentatge pugui haver minvat.
En aquest col·lectiu és freqüent el retard en l'adquisició del llenguatge i problemes en la lectoescriptura.

Trastorns de la conducta
Està molt documentada la presència en aquesta població de la simptomatologia TDAH (Hiperactivitat, Dèficit atencional, Impulsivitat). Evidentment, en aquests casos, els símptomes no estarien tan vinculats a un perfil neurològic sinó que obeirien a causes bàsicament de tipus emocional i reactiu, si bé, poden donar-se components de les dues parts i accentua el problema.

També podem trobar-nos amb conductes desobedients, desafiants i / o agressives.

4 - Reaccions més habituals en els pares

Els pares, en certs moments, poden sentir-se desorientats i superats per reaccions i conductes que no acaben d'entendre. Per regla general, la majoria d'aquestes conductes, han de ser enteses en clau emocional. Hem explicat ja que una de les característiques dels fills adoptats és la de posar a prova constantment l'amor incondicional dels seus pares. Això poden fer-ho mitjançant la transgressió dels límits establerts per la família i creant un desassossec o frustració en els pares. Davant d'això sorgeixen els dubtes i les preocupacions. Entre d'altres, destaquem:
-Desorientació. Es posa en dubte la pròpia capacitat per controlar la situació i si els mètodes són els adequats. Poden aparèixer discrepàncies entre la parella o recriminacions mútues tractant de trobar la millor solució.
-Culpabilitat. Alguns pares senten un gran remordiment quan castiguen el nen. Igualment es presenten dubtes sobre la intensitat o freqüència del càstig que cal aplicar.
-Desbordament. Es descriuen habitualment sentiments de desesperança i cansament al voltant de dos factors fonamentals i estretament associats.
El primer és de tipus emocional i es manifesta per la necessitat constant de contacte físic, de rebre mostres d'afecte, d'assegurar, en definitiva, una proximitat emocional per enfortir la seva pròpia seguretat.
El segon factor fa referència a aspectes conductuals de difícil maneig com poden ser la hiperactivitat, dèficit d'atenció, impulsivitat, rebequeries, baixa tolerància a la frustració, problemes de relació amb germans (si és el cas), etc.
-Problemes en la parella.
Com a conseqüència dels factors abans descrits, la parella pot veure alterada significativament la seva vida quotidiana i veure frustrats en cert sentit les seves expectatives pel que fa a l'adopció. Normalment, amb l'assessorament adequat, consensuat estratègies comunes i essent capaços d'entendre en clau emocional a aquests nens, les coses milloren substancialment.

5 - Orientacions generals per als pares

Hem exposat en aquesta pàgina que el comportament i forma de ser de cada nen és diferent en funció de múltiples factors tant interns com externs. En els nens adoptats adquireixen més importància la seva història prèvia a l'adopció, així com les possibilitats de vinculació primerenca com a elements principals per assegurar un desenvolupament més estable i normalitzat.
Tenint en compte tots aquests factors, a continuació exposem algunes pautes generals per ajudar els pares a comprendre, regular i normalitzar les conductes o emocions que siguin susceptibles de millorar en la relació familiar, el si familiar.

A) Moltes de les conductes del nen les hem d'entendre en clau emocional. Per tant la seva correcció no només passa per modificar les conductes externes que es manifesten sinó també treballar el seu origen de base emocional.
B) El nen i la família necessitaran un temps per adaptar-se mútuament. Els contratemps i dificultats formen part d'un procés natural que anirà millorant si coneixem les característiques d'aquests nens i la forma d'actuar.
C) Hem de ser clars en l'establiment dels límits i en el compliment dels càstigs quan els establim, però, de la mateixa manera, sabrem donar un suport afectiu real dedicant el temps necessari.
D) Davant conductes disruptives (rebequeries, desobediència, etc) podem aplicar els mètodes tradicionals de modificació de conducta com el temps fora o el cost de la resposta (retirada d'algun privilegi: jugar a la Play, veure TV. Etc.). Tanmateix, és important tenir en compte alguns detalls en la seva aplicació dins d'aquest col·lectiu i que expliquem a continuació:
1. Davant episodis disruptius, no alçar la veu, no mostrar-se excessivament nerviós lo que podria suposar un empitjorament de les coses. Tampoc intenti raonar res amb el nen en aquell moment. Senzillament fiqueu certa distancia física i afectiva (cara seriosa) o retireu al nen (quan sigui possible) a la seva habitació durant una estona. El temps s’ha de valorar segons edat i circumstàncies.
2. Feu-li saber que estem decebuts amb el seu comportament (no amb ell) i que això posa tristos als pares. Del que es tracta és de marcar una distància física i emocional de forma momentània amb el nen. La idea és que si el que vol és cridar la nostra atenció o posar-nos a prova no ho aconseguirà per aquests mitjans i haurà de corregir-los. El nen anirà aprenent i interioritzant aquests patrons encara que pot portar algun temps. Moltes d'aquestes conductes obeeixen a mecanismes inconscients i fora del control voluntari del nen.
3. Els raonaments amb els nostres fills sobre els seus emocions i conductes han de sempre fer en fred, en moments tranquils. Amb els més petits ens ajudaran contes que escenifiquen situacions semblants a les que intentem controlar.

Evidentment, no n'hi ha prou amb saber controlar la conducta, cal establir les mesures adequades per potenciar la vinculació afectiva dins de la família. Sobre això aconsellem la lectura de la nostra pàgina: Treballant el vincle afectiu amb els nostres fills.
Potenciar una bona vinculació sempre suposa establir uns canals comunicatius eficaços. En aquest sentit és important:

Saber escoltar:
Prendre amb serietat cada pregunta i oferir-li una resposta clara i entenedora a la seva edat. Podem ajudar-nos d'exemples amb persones o situacions que el nen coneix i li resulten familiars.

Aprendre a expressar emocions i sentiments:
És molt important fomentar l'expressió i comunicació d'emocions. A mesura que el nen és capaç de verbalitzar els seus sentiments reduirem pors, augmentarem la seva autoestima i disminuiran les conductes desadaptades.
Una manera de fer-ho és creant espais dedicats a parlar d'ells. A la nostra pàgina: El Diari emocional (en castellà) s'exposa un instrument que pot resultar útil en aquests casos.

Dir la veritat. Explicar el seu origen:
En nens adoptats amb només mesos de vida no tindran records del passat i a partir dels tres anys i depenent del grau de maduresa del nen, és possible que comenci a fer preguntes. Hem d'evitar el risc que li arribi informació per altres vies, en especial, just quan comenci a anar a l'escola i, per tant, haurem explicar el seu origen. Això s'ha de fer progressivament, amb molta naturalitat, evitant els detalls dolorosos.
És molt important transmetre-li que ell sempre va ser molt desitjat i encara que va créixer en una altra panxa, els seus papes actuals ja l’ estaven esperant per ser tots junts feliços.
En tot cas es recomana que la revelació de l'adopció es faci abans dels 6 anys.
Per als nens provinents d'altres cultures o països, cal anar treballant un record positiu d'aquest, especialment amb nens de més de 7 o 8 anys. Es tracta d'integrar el seu passat amb respecte als seus orígens i el seu present. Això pot ajudar a formar una personalitat més estable i segura.

Necessita més informació o ajuda?

Temes relacionats en aquesta web:

El vincle afectiu Habilitats socials infància Les Pors infantils Trastorn del vincle

Patrocinadors:

A tenir en compte:

Els continguts d’aquesta web tan sols tenen caràcter d’informació general. Aquesta informació no pot ser utilitzada amb finalitats diagnòstiques o de tractament. És el professional de la salut pertinent qui ha de prendre les decisions adequades després d’efectuar l’avaluació del cas concret.

00003238