Els Hiperpares: El repte de criar fills perfectes

Ets un hiperpare?

Si ets dels que quan vas a buscar els teus fills a l'escola el primer que fas és carregar les seves motxilles, o mentre estigui al parc li aguantes l'entrepà perquè vagin fent mossegades, o no dubtes en acabar o fer-li els deures si diu estar cansat, és possible que t'hagis apuntat al carro de la hiperpaternitat, un model de criança exportat d'Estats Units que converteix els fills en el centre més absolut de la vida familiar.

1- Introducció
2- El fenomen de la hiperpaternitat
3- Algunes característiques dels hiperpares
4- Símptomes comuns dels fills amb hiperpares
5- Orientacions per evitar ser hiperpares

1- Introducció

Diàriament a la consulta, ens trobem amb pares de nens que es mostren perplexos quan els fem la pregunta de quant temps dediquen als seus fills per jugar o escoltar les seves coses en un dia qualsevol. Molts d'ells expliquen que l'única interacció amb els nens, després de la feina, és la supervisió dels deures o l'acompanyament a les diferents activitats extraescolars que fan diàriament. Realment no hi ha temps per jugar i, a més, això no es considera rellevant en el tràfec d'un dia normal, ple d'horaris i coses “importants” a fer.
Per si fos poc, el fet d'asseure'ns amb ells a fer els deures, que d'entrada sembla lògic i adequat, pot esdevenir un "temps conflictiu" on el nen farà l'impossible per escapolir-se dels mateixos, especialment si té dificultats, i els pares acabaran perdent els nervis.
El resultat de tot plegat, sol ser que els pares passin poc temps amb els fills i el que l’hi dediquen té com a finalitat que facin la feina de l’escola. Tot això es converteix en un generador de tensió que acaba alterant la convivència familiar.
Si a més, els pares, tenen la imperiosa necessitat que els seus fills siguin perfectes, obtinguin els millors resultats a l'escola o altres activitats i, per això, són capaços de buscar els recursos o ajudes que calguin, fins al punt de fer ells els deures o solucionar qualsevol problema, tenint, moltes vegades, la tendència a pensar que els errors o limitacions dels seus fills solen ser conseqüència de terceres persones (mals mestres, escoles poc preparades, etc ...), és molt probable que pertanyin al grup que anomenem: hiperpares.

2- El fenomen de la hiperpaternitat

La primera persona que va utilitzar el terme de hiperpares va ser la psicòloga nord-americana Madeline Levine. Aquesta psicòloga es va adonar que en una societat tan competitiva com la nord-americana, el fet d'educar fills suposava també el repte d'aconseguir l'èxit, el triomf dels fills i per a això calia buscar o generar tots els recursos disponibles.
Fa només unes dècades, els nens sortien a jugar al carrer amb els amics, podien anar sols a l'escola a partir d'una certa edat i no tenien la major part del temps extraescolar ocupat, formant-se per tenir un futur brillant i convertir-se en un adult triomfador.
Posteriorment, després de la incorporació a la feina dels dos pares i extenses hores de treball, hem assistit al fenomen del nen "col·locat", on els fills són sistemàticament ubicats o atesos per altres familiars (avis, oncles o en també per cuidadors). Aquí el que ens trobem amb massa freqüència, és que els pares intenten compensar la seva falta de temps amb regals i premis de tot tipus. El final de tot això és ben evident (vegeu:com crear un tirà a casa).
Doncs bé, ara amb la hiperpaternidad alguns pares han col·locat als fills en una vitrina, en un pedestal, perquè no els passi res i se'ls pugui protegir de tot, fins i tot del que no cal protegir-los. La conseqüència d'aquests excessos són nens amb poca autonomia, amb baixa tolerància a la frustració i amb moltes més pors.

El cas de Maria

Quan era petita, la Maria, que ara té 47 anys, anava caminant sola al col·legi. Avui, com a mare d'Inés, de 10 anys; de Francisco i Julián, bessons de sis, i de Pau, de quatre, passa més hores al cotxe que a casa. Els porta a classes, i després a futbol, ​​taekwondo i natació. També van a tennis i, alguns dies, a classes de dibuix. Si pot, quan algun dels seus fills no vol dinar a l'escola el va a buscar perquè puguin estar junts els 45 minuts que dura el dinar. "Tot està cronometrat. Des de fa dos anys dic que dedicaré els matins a fer alguna cosa per a mi, però no ho aconsegueixo. Em costa moltíssim trobar aquest espai", diu.
Tal com succeeix amb molts altres pares, Maria es va convertir en el que els especialistes anomenem una "hipermare". De tan presents que són a la criança, es transformen en una mena de planificadors de la vida dels seus fills: els organitzen l'agenda, es converteixen en els seus xofers, es preocupen que rebin una formació integral. Fins i tot, i no poques vegades, els hi fan els deures o els pinten d'amagat aquesta làmina de ciència que han de lliurar, amb un únic objectiu: que quedi perfecta, quedant en un segon pla les seves pròpies necessitats.

Hi han altres casos reals en què la mare "trenca" literalment part dels deures del seu fill (especialment les redaccions) i els hi fa ella totalment noves. Evidentment el col·legi sempre es va imaginar el que succeïa, però mai van poder suspendre al nen aquest treball. Al nen, tot i que de moment li va bé que li facin, a la llarga va minvant la seva autoestima i augmentant la seva sensació d’incompetència.

3- Algunes característiques dels hiperpares

4- Símptomes habitua de fills amb hiperpares

Per la seva banda els fills amb hiperpares solen manifestar una sèrie de característiques en el seu funcionament personal. Si bé cada persona és diferent i cada família un món, destaquem algunes d'elles que en un o altre grau solen presentar:

Baixa tolerància a la frustració: La culpa sempre és dels altres
Els fills dels hiperpares solen tenir una tolerància molt baixa a la frustració ja que els pares, amb les millors intencions, sempre han intentat evitar en el seu fill la frustració per no aconseguir el que vol (guanyar un partit, campionat, ser el primer a alguna cosa).
Si sistemàticament compensem les seves limitacions amb reforços externs o creant expectatives que no són reals, el nen no podrà aprendre el que suposa saber perdre i, a partir d'aquí, generar recursos per ell mateix per créixer i sortir victoriós la propera vegada. Un nen amb hiperpares aprendrà que independentment del seu esforç allà estaran els seus pares per resoldre-ho tot. Per tant, la seva capacitat de frustrar-se, quan no li surten les coses, anirà en augment i quasi sempre culpabilitzarà als altres dels seus propis fracassos.
Alguns d'aquests nens poden acabar transformant-se en veritables "tirans" a casa.

Poca autonomia
La sobreprotecció a què els sotmeten els pares els fan molt poc autònoms, amb poca capacitat per la presa de decisions. El nen/a amb hiperpares sempre ha tingut algú que ha decidit per ell ell o ella. No han tingut l'aprenentatge fonamental de fer i equivocar-se per ells mateixos tot i tenir uns pares que li puguin orientar en un moment donat, però que no li facin tot.

Solen tenir més pors
La sobreprotecció condueix a la inseguretat i aquesta és germana de la por. Els nens que han crescut entre cotons, que no s'han hagut d'enfrontar a cap dificultat perquè els seus pares els han resolt tots els problemes i que, a més, han vist que els pares els defensaven davant de qualsevol situació són nens insegurs, amb més pors que mai. Tenen por de dir que no, de dir que sí, de decidir, del menjar, de perdre, els animals ... La por és una emoció bàsica, imprescindible per a la nostra supervivència, que ens paralitza o ens fa fugir.

5- Orientacions per evitar ser hiperpares

• La paradoxa de la hiperpaternitat és que com més perfecte busques que sigui el teu fill, més insegur el fas. Un noi/a que té confiança, interioritza el "jo puc". Un nen criat amb hiperpares té interioritzat "els meus pares ho faran per mi" com a norma. Això és un atemptat contra la seva autoestima.
• Per tant, cal fomentar l'esforç i l'autonomia, com a forma d'aconseguir fites per part dels fills. El millor aprenentatge sol ser aquell que es construeix a partir dels propis errors. Els pares sempre han d'estar allí, però mai resoldre-ho tot en nom seu i sota el temor que es senti malament o es frustri. La vida està plena de frustracions, hem de vacunar-los contra això. Per aquest motiu que rebin petites dosis és imprescindible si volem nens que es converteixin en adults forts i feliços.
• Hi ha una regla d'or per evitar caure en la sobreprotecció: "no fer pels fills res que ells puguin fer per si mateixos". Ajudar-los està bé, però ficar-se en tots els seus assumptes no. Vol ajudar-lo? Doncs llavors, no l'ajudi sempre en tot. Abans de saltar al seu rescat, pregunteu-vos si això és una cosa que ell o ella podria fer sol. Deixi que primer ho intenti ell o ella. Si ho aconsegueix serà més fort i, en cas contrari, els pares sempre hi seran, si cal.
• Ser pares és una altra cosa que estar sempre vigilant, sobreprotegint i solucionant tot. És establir amb el fill un vincle profund, és assumir ser aquesta persona que li ensenyarà el món i que l'acompanyarà a descobrir qui és. No per omplir d'activitats al fill ho aprendrà tot. Al contrari, un nen/a que no té desenvolupada la seva subjectivitat, segurament tindrà problemes per aprendre coses noves i saber què vol ser i on va.
• El vincle emocional segur és el que crea persones fortes i aquesta és la base per a tot creixement personal en nens. Crear un bon vincle no té res a veure amb cap tipus d'aprenentatge, excepte el que es produeix en una interacció saludable entre pares i fills. Són espais en què es juga, es parla i s'escolta més enllà dels "deures" i altres històries que la societat moderna ens imposa.
• Cal exercir la paternitat de manera menys intensa per evitar que els nois acabin frustrats per les grans exigències dels seus pares.
• Ensenyar-los a enfrontar les seves pors i no a evitar-les sistemàticament. Això és fonamental si volem persones fortes en un futur.
• Cal exercir, per part dels pares, el que s'anomena una saludable "desatenció". És a dir, no anticipar possibles contratemps i no perdre els nervis davant qualsevol malestar del nen. Molts pares s'anticipen i acaben veient problemes o possibles "malalties" on no n'hi ha, en lloc de petits reptes en què els nens han d'anar madurant amb la nostra ajuda.
• És imprescindible confiar més en els fills, sempre en la mesura que puguem. Aquesta és la millor manera de transmetre'ls confiança en ells mateixos. Siguem capaços de donar-los petites responsabilitats, encara que s'equivoquin. Educar és també deixar anar els fills. Encara que a un nadó l'hàgim de protegir, també hem de saber donar eines als nens perquè facin el seu camí a mesura que es fan grans.
• En família és bo compartir, preguntar, opinar i fer-los partícips d'algunes decisions, però sempre seran els pares els responsables de prendre les decisions. Cal establir un equilibri entre preguntar alguna cosa i no comentar res. Si sempre es demana opinió i se cedeix a les demandes dels fills ens condemnem als seus capritxos. Si sempre imposem les nostres decisions, aprendran a no saber posicionar-se. Per tant, sempre hauríem d'escoltar, en algunes ocasions deixar opinar i sempre, com a pares, saber prendre les decisions oportunes.

A tenir en compte:

Els continguts d’aquesta web tan sols tenen caràcter d’informació general. Aquesta informació no pot ser utilitzada amb finalitats diagnòstiques o de tractament. És el professional de la salut pertinent qui ha de prendre les decisions adequades després d’efectuar l’avaluació del cas concret.