Les Pors infantils: Possibles causes i sol·lucions

1 - Introducció
2 - Por, fòbia i ansietat
3 - Curs evolutiu de les pors infantils
4 - Possible origen de les pors
5 - Orientacions per combatre la por

1- Introducció

Les pors en general i qualsevol de les seves modalitats en l'etapa infantil suposen un fenomen universal i omnipresent en totes les cultures i temps. L'única explicació a aquesta regularitat és que la por ha de tenir un important component de valor adaptatiu per a l'espècie. A petita escala, aquestes sensacions que es viuen com desagradables per part del nen o adolescent poden complir una funció de supervivència en el sentit d'apartar-lo de situacions de perill potencial (no acostar-se a certs animals, no entrar en llocs foscos, etc.).
Tanmateix, quan aquesta por és desadaptativa (no obeeix a cap causa real de perill o es sobrevaloren les possibles conseqüències) el resultat és un gran patiment per part del nen que la pateix i els seus pares. Tot i ser una por "irreal" pot arribar a condicionar el funcionament del nen i alterar sensiblement la seva capacitat per afrontar situacions quotidianes (anar a dormir, anar a l'escola, quedar-se sol, etc...).

No hi ha dubte que les pors són evolutives i "normals" a certa edat, canviant l'objecte temut a mesura que el nen creix i el seu sistema psicobiològic va madurant. La tendència natural ha de ser que aquests vagin desapareixent progressivament.

Tot i això, en alguns casos, podem parlar obertament de temors o pors patològics que perseveren en el temps i poden derivar cap trastorns que necessiten atenció psicològica (ansietat, fòbies). Establir la frontera entre un i altre (normalitat-patologia) no sempre és fàcil i dependrà molt de l'edat del nen, la naturalesa de l'objecte temut i les seves circumstàncies, així com la intensitat, freqüència, patiment i grau d'incapacitació que es produeix en el nen.

2- Por, Fòbia i Ansietat

Un nen pot sentir una por natural davant la presència d'un gos gran mostrant-se reticent a tocar-lo i mantenint-se discretament a certa distància (li té por).
En un altre nen la simple visió d'un gos a 100 metres o el seu lladrucs pot despertar-li la necessitat de córrer immediatament, sentint un malestar profund i necessitant allunyar-se a molta distància per tranquil·litzar-se. En aquest darrer cas no hi ha hagut cap causa objectiva que pugui justificar la por del nen (excepte en el cas que el nen hagués estat víctima amb anterioritat de l'acció d'algun gos). Les expectatives que el gos el pugui atacar quan va en companyia dels seus pares i el gos es troba a distància i va lligat són irracionals. Ha aquesta por irracional li diem fòbia.
Relacionat amb les pors i les fòbies sol parlar-se també d'ansietat. L'ansietat és molt present en tots els processos de pors i, en especial, en les fòbies. El terme s'utilitza per posar de relleu les importants alteracions psicofisiològiques que es produeixen en el nostre organisme quan experimentem una por intensa. Aquest estat d'activació pot produir-se davant d'un estímul concret (fòbia específica) o tambè en ausència de qualsevol estímul. Senzillament la personase sent angoixa però no és capaç descriure les causes o aquestes són molt difuses. Alguns autors ho defineixen com "por a sentir por".
Independentment de quina sigui la causa, l'activació fisiològica es manifesta, entre d'altres, per una activació de les glàndules sudorípares (mans enganxoses, humides), augment de la freqüència i intensitat cardíaca, elevació del to muscular, etc .. El cos es prepara per a una resposta d'escapament o fugida activant els sistemes motors. Si el nen és obligat a romandre davant l'estímul o la situació temuda, la veu es torna tremolosa, es produeixen bloqueigs, tics, etc. Cada nen manifestarà la seva ansietat de diferent manera segons les seves característiques.

L'ansietat fisiològica es retroalimenta creant un cercle viciós a nivell cognitiu amb els pensaments irracionals i tot plegat pot desencadenar i agreujar la crisi ansiosa.

3- Curs evoluti de les pors

a) Primera infància
Els diferents estadis del desenvolupament comporten la preponderància d'un tipus o altre de pors. Segons alguns autors, els nadons no comencen a manifestar el sentiment de por abans dels sis mesos de vida. És a partir d'aquesta edat quan comencen a experimentar pors a les altures, als estranys i altres. Aquests tres tipus de pors es consideren programats genèticament i d'un alt valor adaptatiu. De fet la seva presència denota un cert grau de maduresa en el nadó.
A aquesta edat també pot sorgir l'anomenada ansietat de separació i que fa referència a l'angoixa que manifesten els nens petits davant l'absència de les figures de vinculació (normalment la mare).

Entre l'any i els dos anys i mig s'intensifica la por a la separació dels pares a la qual se li suma el temor a les personres estranyes. Ambdues formes de por poden perdurar, en alguns casos, fins a l'adolescència i l'edat adulta, prenent la forma de certa timidesa. És en aquesta etapa, quan comencen a sorgir els primers pors relacionats amb petits animals i sorolls forts com poden ser els d'una tempesta.

b) Etapa preescolar (2,5-6 anys)
S'inicia una evolució de les pors infantils. Es mantenen els de l'etapa anterior (estranys, sorolls, etc.) Però van incrementant-se els possibles estímuls potencialment capaços de generar por. Això va en paral·lel al desenvolupament cognitiu del nen. Ara poden entrar en escena els estímuls imaginaris, els monstres, la foscor, els fantasmes, o algun personatge del cinema.
La majoria de les pors als animals comencen a desenvolupar-se en aquesta etapa i poden perdurar fins l'edat adulta.

c) 6 a 11 anys
El nen comença a tenir la capacitat de diferenciar les representacions internes de la realitat objectiva. Les pors seran més realistes i específiques, desapareixent els temors a éssers imaginaris o del món fantàstic.
Prenen el relleu com temors més significatius el dany físic (accidents) o els metges (ferides, sang, injeccions).
Pot també presentar-se, depenent de les circumstàncies, temor cap al fracàs escolar, temors a la crítica i pors diversos en la relació amb els seus iguals (por cap algun company en especial que pot aparèixer amenaçador o agressiu).
La por a la separació o divorci dels pares estaria ara present en aquells casos en què el nen percebi un ambient hostil o inestable entre els progenitors.

d) Preadolescencia
Es redueixen significativament les pors a animals i a estímuls concrets per anar donant pas a preocupacions derivades de la crítica, el fracàs, el rebuig per part dels seus iguals (companys de classe), o amenaces per part d'altres nens de la seva edat i que ara són valorades amb major preocupació.
Solen també aparèixer les pors derivats del canvi de la pròpia imatge que al final d'aquesta etapa comencen a sorgir.

e) Adolescència
Es segueixen mantenint els temors de l'etapa anterior però sorgeixen amb major força les derivades de les relacions interpersonals, el rendiment personal, els assoliments acadèmics, esportius, de reconeixement per part dels altres, etc.
Decauen els temors relacionats amb el perill i la mort. L'adolescència és una etapa de "ruptura" en l'àmbit familiar i recerca de la pròpia identitat. És possible que el jove senti la necessitat d'experimentar i posar-se a prova davant situacions de risc potencial. Això li permet autoafirmar-se davant els seus iguals i demostrar que ha deixat enrera certes etapes infantils.

4- Possible orígen de la por

Independentment de la programació genètica del nen per desenvolupar les pors evolutives normals de la infància, s'han apuntat alguns factors que poden incidir significativament sobre les mateixes.

Una de les variables estudiades han estat els patrons familiars. Segons alguns estudis, els pares amb tendència a ser porucs i/o amb antecedents de trastorns d'ansietat solen tenir fills amb pors o ansietat, en major proporció que els pares "normals". Algunes teories expliquen aquesta hipòtesi en base a que els fills busquen i capten la informació sobre la reacció emocional dels seus cuidadors davant situacions d'incertesa. A través del modelatge (aprenentatge que efectua el nen per observació d'un model) una mare pot alterar o modelar les pors dels seus fills en funció de les emocions que manifesti o que el nen percebi.

Un altre mecanisme d'adquisició o potenciació de les pors és la informació negativa (instruccions verbals). Una informació negativa sobre alguna situació o estímul concret pot ser una font que generi el temor. La capacitat de convicció vindrà condicionat per el que resulti més rellevant pel nen i la persona que emeti la informació.
Antigament se solia utilitzar molt l’expressió “si no et portes bé vindrà l’home del sac...” per tal de que els nens es portessin bé. Això, sens dubte, podia crear en alguns d’ells una por molt real, en especial si ho deia una persona de l’entorn proper.
En alguns casos, és correcte aixecar temors, per exemple per part dels pares, sobre determinats riscos que corren, en especial, els adolescents. No obstant això, també es poden donar informacions errònies per part de persones alienes a la família que poden provocar pors injustificats. En l'etapa adolescent se sol creure més als companys que els pares.

Hi ha un tipus de pors que s'adquireixen per aprenentatge directe com és la por de no poder respirar. Seria el cas de nens que han patit atacs d'asma o s'han despertat sobtadament a la nit amb la sensació de no poder respirar.
Una altra forma d'adquisició és per condicionament. Suposem un nen que de petit va patir cremades importants al jugar amb un petard que li va explotar a les mans. Probablement la simple visió dels mateixos o la seva estrèpit li provoquen por i rebuig, tant més com més grans van ser les conseqüències.

Finalment apuntar com a possible generador de pors en nens, altres experiències vitals desagradables o traumàtiques, com presenciar maltractaments, baralles o situacions que li impactin emocionalment (accidents, mort d'algun ésser estimat, etc.). En el pitjor dels casos, aquestes pors poden derivar en trastorns clínics més seriosos com fòbies específiques, ansietat generalitzada o estrès post-traumàtic.
Tanmateix cal dir que és desaconsellable la visualització de programes de televisió, pel·lícules o altres que continguin imatges violentes o de terror quan el nen encara no presenta una edat adequada per separar nítidament la ficció de la realitat.

5- Orientacions per combatre la por infantil

• En primer lloc viure la situació del nen amb normalitat i sense mostrar (almenys davant d'ell) preocupació o angoixa. Recordem que el nen sovint interioritza els comportaments i percep l'estat anímic dels pares. Pares excessivament preocupats poden ser un mal model i augmentar la tensió del seu fill.
• En general és important no forçar al nen en aquelles conductes que li suposen por o angoixa. Evidentment cal diferenciar entre aquelles que són necessàries (per exemple: anar a l’escola) d’altres que suposen poques conseqüències en l’àmbit educatiu, social o familiar (per exemple: pors als gossos).
• Quan es tracta de pors que afecten significativament la vida quotidiana del nen alterant el seu funcionament normal, cal traçar un pla d’intervenció per tal d’ajudar-lo.
• Algunes tècniques psicològiques utilitzen l'anomenada escenificació emotiva on les diverses aproximacions del nen a l'objecte o situació temuda van acompanyades d'instruccions prèvies en el qual ha d'adoptar el paper d'ajudant o col·laborador d'algun heroi de ficció de la seva elecció. El nen s'imagina que està ajudant a la seu heroi favorit en la consecució d'alguna missió. No obstant aquestes tècniques han de ser aplicades i controlades per un professional ja que formen part del que es coneix com desensibilització sistemàtica. Es tracta del tractament psicològic més utilitzat en trastorns de pors, fòbies i ansietat.
• Una forma molt eficaç d'actuar és mitjançant el modelatge. Un dels pares pot efectuar la conducta temuda (per exemple, estar a l'habitació a les fosques) per ensenyar al nen que no passa res. No obstant això, el modelatge és més eficaç quan el model és de la mateixa edat del nen. En especial, teràpies efectuades en grup d'iguals per exposar als estímuls temuts (foscor, animals, etc.) han resultat molt eficaços en nens.
• Evitar sempre ridiculitzar al nen per les seves pors, en especial, davant dels seus companys. No riure's d'ell, no castigar-lo. L'atenció ha d'estar dirigida a les possibles solucions no a les conseqüències punitives.
• Evitar també el visionat de pel·lícules, jocs o activitats que comportin violència, por o terror. Procurar que les persones del seu entorn no llancin missatges amenaçadors (si no menges li diré a...; si no et portes bé...). No es tracta d'aïllar o sobreprotegir al nen. Fins a cert punt el nen ha d'anar integrant les diferents emocions i la por forma part natural de la nostra vida des de l'inici. No obstant això, sempre serà de gran ajuda que aquestes emocions estiguin regulades pel consell i l'acompanyament dels pares.
• Aquestes orientacions són generals i han d'ajustar a l'edat del nen i les seves característiques.
• Quan les pors són més severs, persistents i alteren significativament el funcionament del nen en el seu entorn familiar, escolar o social, podem trobar-nos amb trastorns que ja no formarien part del cicle evolutiu "normal", sinó que haurien de ser objecte de tractament especialitzat ( fòbies específiques, trastorns d'ansietat o altres).

A tenir en compte:

Els continguts d’aquesta web tan sols tenen caràcter d’informació general. Aquesta informació no pot ser utilitzada amb finalitats diagnòstiques o de tractament. És el professional de la salut pertinent qui ha de prendre les decisions adequades després d’efectuar l’avaluació del cas concret.

Si li agrada la fotografia visiti també: