La importància d'un bon vincle pares-fill.

1-Introducció
2-La figura principal de vinculació: La mare
3-Guarderies i Llars d'infants
4-Etapes del vincle
5-Determinants del vincle
6-Efectes en altres conductes
7-El vincle en etapes posteriors

Treballant el vincle afectiu amb els nostres fills

1- Introducció

L'espècie humana té una llarga història. Això ens ha fet evolucionar d'una determinada manera, configurant aspectes de les nostres necessitats bàsiques com a éssers humans. El nen neix programat per sobreviure en determinades condicions però també sota la necessitat que les seves necessitats bàsiques siguin cobertes. Aquestes es poden resumir en:

1-Necessitats fisiològiques (alimentació, higiene, son, etc ...).
2-Necessitat de protecció davant de possibles perills (reals o imaginaris).
3-Necessitat d'explorar el seu entorn.
4-Necessitat de jugar.
5-Necessitat d'establir vincles afectius.

Els vincles afectius són una necessitat que forma part del projecte de desenvolupament d'un nen nounat. Si aquesta necessitat no és satisfeta, el nen, adolescent, jove o adult patirà de "aïllament o manca emocional".
El vincle és una relació especial que el nen estableix amb un nombre reduït de persones. És un lligam afectiu que es forma entre ell mateix i cada una d'aquestes persones. Un llaç que l'impulsa a buscar la proximitat i el contacte amb elles al llarg del temps.
És, sens dubte, un mecanisme innat pel qual el nen busca seguretat. Les conductes de vinculació, es fan més rellevants en aquelles situacions que el nen percep com més amenaçants (malalties, caigudes, separacions, baralles amb altres nens ....). El plorar és un dels principals mecanismes pel què es produeix el reclam de la figura de vinculació.
Més endavant, quan el nen adquireix noves capacitats verbals i motores, no necessita recórrer amb tanta freqüència al plor. Una adequada relació amb les figures de vinculació comporta sentiments de seguretat associats a la seva proximitat o contacte i la seva pèrdua, real o imaginària genera angoixa.
Els vincles afectius no només s'estebleixen amb els pares o familiars directes sinó que poden produir-se amb altres persones properes al nen (educadors, mestres, etc ...).

2- Figura principal de vinculació: La mare

Si bé tradicionalment la figura amb la qual s'estableix el vincle afectiu més fort ha estat la mare, avui assistim a un increment de la implicació del pare en les tasques atencionals. Motius d'horaris laborals, nombre de fills, recursos econòmics, etc, fan freqüent la necessitat d'una corresponsabilitat per part ambdós progenitors en les tasques d'atenció al nadó. Encara acceptant aquesta realitat, cal no perdre de vista que des d'un punt de vista biològic i evolutiu, és la mare la que està en disposició d'efectuar una relació especialment forta amb el fill. La importància del bon establiment del vincle, ja en les primeres etapes, tindrà unes conseqüències concretes en el desenvolupament evolutiu del nen. Podem afirmar amb rotunditat que dedicar temps al nadó, en una interacció adequada en quantitat i qualitat per part de les figures de vinculació afectiva,és la millor inversió per a garantir l'estabilitat emocional del nen en el seu desenvolupament.
Aquest vincle, no s'ha d'entendre com una relació massa proteccionista per part de la mare cap al nadó, sinó com la construcció d'una relació afectiva en la qual l'atenció i les cures de la mare en les primeres etapes (el nen se sent atès en les seves necessitats), propiciarà la gradual adquisició, des d'una plataforma emocional estable i segura , dels diferents aprenentatges i, per tant, dels primeres conductes autònomes.
Si bé el nen potser trigarà uns mesos a desenvolupar el inclinació cap a la figura principal, el vincle emocional de la mare cap al nadó es desenvolupa ràpidament tenint lloc en els moments posteriors al part.
Aquests vincles es poden formar amb una o diverses persones, però sempre amb un grup reduït. L'existència de diverses figures de vinculació, és, en general, la millor profilaxi d'un adequat desenvolupament afectiu donat que l'ambient d'adaptació del nen és el clan familiar i no tan sols la relació dual mare-fill.
Per tant, un nen amb bons lligams afectius amb les figures de referència, és un nen segur i amb moltes possibilitats desenvoluparse de forma harmònica.

3- Guarderies i llars d'infants

Com es veurà més endavant, el moment en que el nen experimenta el vincle més fort és al voltant dels 2 anys d'edat, produint-se un alt nivell de protestes davant la separació de la figura de vinculació i l'aparició de persones noves o estranyes.
Aquesta etapa sol coincidir amb la incorporació de molts nens a les guarderies i alguns d'ells poden viure aquest canvi de l'entorn vital amb certa angoixa. Els primers dies poden significar un veritable suplici per part del nen i també de la mare. La guarderia suposa la primera sortida del nen del seu entorn més proper. Suposa també el moment de començar a assimilar els diferents aprenentatges i, el que és més important, l'inici de la relació amb els seus iguals (els seus companys). El nen passa de ser el protagonista a ser un més dins d'un col lectiu i això pot crear cert neguit.

La incorporació d'un nen amb dos anys o menys, no hauria d'efectuar-se de forma sobtada i amb temps prolongats, probablement sota les pressions laborals, necessitats horàries o d'un altre tipus per part dels pares.
L'ideal és que els primers contactes es produeixin en companyia de la mare o altres figures de vinculació secundaris (avis, oncles ...) per temps breus per posteriorment anar-lo deixant en intervals més espaiats.

Cal tenir en compte que a edats de 1o 2 anys, el nen no disposa d'estructures cognitives prou madures com per interpretar que, la separació de la seva mare en un entorn nou, és un fet temporal. La marxa de la mare és viscuda, en un primer moment, com una pèrdua real i irreparable (no té molt clar que més tard vindrà a recollir-lo) i els mecanismes innats de supervivència es posen en marxa (plors, rebequeries ...).

L'angoixa o ansietat de separació pot disparar-se en alguns casos. No es tracta tampoc de dramatitzar la situació però sí de minimitzar les seves possibles conseqüències negatives i la seva repercussió en el nen.
Al respecte, és d'elogiar les empreses que han creat guarderies pròpies pels fills dels seus treballadors, proporcionant un entorn més proper i fomentant una interacció més freqüent.

És fonamental, en l'educació del nen, proporcionar una certa seguretat afectiva (que no de sobre-protecció) per tal que pugui construir la seva personalitat sobre una plataforma més sòlida. Si el nen percep, des d'edats molt primerenques, que els seus pares estan al seu costat (no per concedir tots els capricis, sinó per ajudar-lo en el sentit més ampli) creixerà amb més seguretat i autonomia.

Sabem que el vincle afectiu no establert degudament al seu temps, pot repercutir en la posterior relació social i amb els pares. La confiança, la seguretat en un mateix, el respecte a l'altre, comencen a construir-se abans del que creiem.

Avui en dia, per desgràcia, és habitual trobar en la conducta problemàtica de molts adolescents, vincles afectius no establerts o trencats des de les primeres etapes. No es pot construir la relació dels fills només a base de proporcionar necessitats materials. El saber escoltar, connectar amb el que els preocupa dia a dia, establir espais de temps i de qualitat de joc amb ells, són vitals per a construir una sòlida relació pares-fills.

"L'èxit amb els nostres fills en un futur no es mesurarà pel que els hem donat materialment, sinó per la intensitat i qualitat de les relacions afectives que hem estat capaços de construir amb ells des de la infància".

4- Etapes del vincle

Fase 1 (des del naixement als 2 mesos)
En principi, els nadons no centren la seva atenció exclusivament en les seves mares i solen respondre positivament davant qualsevol persona. Tanmateix, els nounats, ja vénen al món amb un cert nombre de respostes innates dissenyades per atreure a la mare a prop (plor) i mantenir-la a la seva vora (mostrant-se somrient o tranquil). I encara que, en aquesta etapa, no estigui encara madur el vincle amb la mare o cuidador, sí que s'ha comprovat que els nadons prefereixen mirar a les seves mares que a un desconegut.

Fase 2 (des dels 2 als 7 mesos)
Durant aquesta segona etapa els nadons van consolidant els vincles afectius amb la mare, pare o cuidador i dirigeixen cap a ells les seves respostes socials. Tot i que encara accepten estranys, els atorguen menor atenció.
Al llarg d'aquest període el nadó i el seu cuidador desenvolupen pautes d'interacció que els permeten comunicar-se i establir una relació especial entre ells.

Fase 3 (des dels 7 als 24 mesos)
El vincle es fa més evident sent molt fort al voltant dels 2 anys. Ara les conductes de vinculació es configuraran al voltant del desenvolupament evolutiu en 2 àrees concretes: l'emocional i la del desenvolupament físic. Amb el major nivell de capacitats cognitives assumides en aquesta etapa, els infants comencen a distingir l'estranyesa de l'habitual i ara solen reaccionar negativament davant de situacions o persones desconegudes. Apartar-se de la figura de vinculació suposa produir protestes per la separació que impliquen plors i la recerca de la mare. Per la seva banda el desenvolupament físic (el nen comença primer a gatejar per després passar a la posició erecta i a donar els seus primers passos), suposa adquirir un control respecte al lloc on es troba. Ara, si vol no separar-se de la seva mare, podrà dirigir-se cap a ella en lloc de reclamar la seva presència mitjançant el plor. El nen guanya independència gràcies a les seves noves capacitats de locomoció, verbals i intel lectuals. Aquest procés és sempre conflictiu perquè exigeix readaptacions contínues amb guanys i pèrdues de certs privilegis. Per això sol anar acompanyat de desitjos ambivalents d'avançar i retrocedir.

5- Determinants del vincle

Es creu que les mares que són més sensibles davant les necessitats dels nadons i que ajusten la seva conducta als d'aquests, tenen més probabilitats d'establir una relació de vinculació afectiva més segura. Aquestes mares reaccionen ràpidament a les senyals que emeten els seus fills com el reclam de menjar, identificant quan estan satisfets i respectant els seus ritmes de vigília-son. Davant el reclam mitjançant el plor són més propenses a confortar en els seus braços el nadó. Són mares carinyoses, alegres i tendres sent així percebut pel nen. Evidentment, no només com es comporta la mare resulta vital per l'enllaç. La forma en que reacciona el nen, el seu temperament, és també important en el tipus de relació que es va a establir. No hi ha dos nadons iguals. En el cas que aquests siguin de temperament difícil o irritable pot afavorir a la mare o cuidador una resposta menys adequada i, per tant, augmentar les probabilitats d'una vinculació afectiva menys segura i inestable.

Amb freqüència s'ha plantejat des de la psicologia per què algunes mares responen de forma més sensible als seus nadons. Una resposta bastant vàlida fa referència als records de les mares de les seves pròpies experiències infantils.
Una recerca efectuada al respecte (Main i Goldwyn, 1.998) classificava les mares en 3 grans grups. El grup primer el formaven les mares anomenades autònomes. Aquestes mares es caracteritzen per presentar una imatge objectiva i equilibrada de la seva infància, sent conscients de les experiències positives i de les negatives. El segon grup es va denominar mares preocupades. Es caracteritzaven per la seva tendència a explicar de forma extensa les seves primeres experiències vitals amb un to molt emocional i, en ocasions, confús. Finalment el grup tercer el formaven mares a les que es va anomenar indecises. Aquestes últimes constituïen un grup que havia experimentat algun trauma amb les relacions afectives primerenques i que encara no han resolt. És el cas dels nens maltractats o que han perdut algun dels pares.

La hipòtesi que rau en aquest estudi és que els records i sentiments de les mares sobre la seva pròpia seguretat en funció del vincle que van establir en el seu moment, s'expressarà en les seves atencions cap al seu fill i així influirà en la seva relació. Diversos estudis han verificat que aquestes classificacions són força predictores de les pautes de vinculació afectiva que formaran amb els seus propis fills.

6- Efecte del vincle en altres conductes

En línies generals podem afirmar que els nadons que presenten una vinculació afectiva segura, exhibeixen una diversitat d'altres caràcters positius que no es troben en el cas de nadons amb vinculacions de menor qualitat. Una d'elles és la competència cognitiva del nen. Molts experiments posen de relleu la major capacitat de solució de problemes en nens amb un vincle segur. Igualment serien més competents socialment, més cooperadors i obedients.

Això no significa, però, que els nadons amb vinculació insegura estiguin predestinats a tenir problemes. En alguns casos, l'experiència en la guarderia, pot ser beneficiosa i posar de relleu que, independentment del nivell de vinculació amb les figures de referència, altres circumstàncies de l'entorn poden ser també rellevants en les competències posteriors del nen. Tot i així, defensem la importància d'establir vincles emocionals satisfactoris, des dels primers mesos de vida, com a situació idònia per minimitzar molts problemes posteriors.

7- El vincle en etapes posteriors

Els vincles afectius, seguiran el seu curs durant tot el cicle evolutiu amb les transformacions i adequacions que cada edat requereix. Al llarg de tot el període escolar es solen mantenir com figures de vinculació als pares (la mare, quasi sempre en primer lloc i amb caràcter secundari els germans i altres familiars). Gradualment el nen va tolerant millor les separacions, cada vegada més llargues i el contacte no és tan estret. Les conductes exploratòries JA no precisen de la presència física de les figures de referència. Tanmateix, en moments d'aflicció, poden activar-se, en gran manera, les conductes de vinculació amb reaccions similars a la dels primers anys.

A partir de l'adolescència les figures de vinculació solen ser, per aquest ordre, la mare (que segueix en primer lloc), pare, germà, germana, amic i parella sexual. La mare segueix sent la figura central. A diferència d'èpoques anteriors, ara pot ocórrer que s'incorpori com a figura important alguna persona aliena a la família (amics).
Progressivament els adolescents es van distanciant més d'aquestes figures i apareix un cert rebuig com a forma de buscar la seva pròpia identitat. El desig ja no és estar amb elles sinó que aquestes estiguin disponibles per a casos de necessitat.
És un procés natural pel qual no s'ha de témer si s'han fet bé les coses. L'adolescent ha iniciat ja el camí de les relacions socials i els vincles d'amistat que marquen l'inici del camí cap a la trobada de l'etapa adulta.
Si el vincle es va establir de forma adequada en els períodes crítics, el llaç afectiu que vincula a pares i fills transcendirà a l'època adolescent i és probable que es prolongui tota la vida.

Si voleu saber més sobre el vincle afectiu us aconsellem la visita a la nostre pàgina: “Treballant el vincle afectiu amb els nostres fills"

A tenir en compte:

Els continguts d’aquesta web tan sols tenen caràcter d’informació general. Aquesta informació no pot ser utilitzada amb finalitats diagnòstiques o de tractament. És el professional de la salut pertinent qui ha de prendre les decisions adequades després d’efectuar l’avaluació del cas concret.