Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. OK | Més informació

Estratègia paradoxal a l'escola

1- Resum de la tècnica

Ámbit d'aplicació: Aquestes tècniques es solen utilitzar puntualment en casos concrets i especialment quan altres recursos més habituals no han funcionat. Es pot utilitzar per controlar conductes disruptives de desobediència, negativisme o de tipus desafiant-oposicionista. Principalment quan aquestes conductes suposen intents per a acaparar l'atenció dels altres siguin companys o mestres.
Edat: Es pot utilitzar a qualsevol edat amb els ajustaments pertinents. En alumnes d'escola ordinària i d'educació especial que tinguin el nivell cognitiu suficient.
Punts forts: Suposa un recurs alternatiu quan altres estratègies més convencionals no han acabat de funcionar. Introdueixen elements nous no esperats en les conseqüències de les conductes disruptives i provoquen en els infants o joves un curtcircuit en el cercle habitual acció-reacció.
Limitacions: Tècnica poc estructurada. No hi ha patrons fixos a seguir. Depèn de la creativitat de la persona que l'utilitza i l'elecció del moment i la situació. Pot provocar, si no s'utilitza adequadament, un efecte reforçador de la conducta que intentem controlar. Un cop utilitzada una estratègia aquesta deixa de ser sorprenent i no tindrà un efecte tan contundent com quan es va utilitzar per primera vegada.

2- Fonaments teòrics

Les estratègies que anem a plantejar en aquesta pàgina suposen una adaptació d'alguns dels principis de l'anomenada Intenció paradoxal exposada originalment pel Dr Victor Frankl entre 1936 i 1946. Des d'aleshores han estat aplicats en diferents contextos i situacions dins de la Modificació de Conducta.

3- Descripcció

Aquesta tècnica va rebre la denominació de "paradoxal" atès que els procediments es construeixen per sorprendre. Són contraris a les expectatives dels pacients i al que s'espera d'ells. En definitiva, es dóna un canvi dràstic en la forma de sentir i afrontar el problema.
En general, les tècniques paradoxals en psicologia, impliquen demanar al pacient que faci o augmenti la freqüència precisament del que es vol evitar.
Els millors resultats sovint s'aconsegueixen en persones en les què associats al problema que s'ha de tractar, presenten ansietat anticipatòria. Per exemple, a un nen que no podia dormir (insomni), se li demanava que preparés la seva habitació per no dormir durant tota la nit. Així el nen disposava les seves joguines preferides per entretenir-se i eliminava la tensió que li produïa el fet de pensar que s'apropava la nit i no podria agafar el son. El resultat és que es quedava dormit.
Però el que ens interessa aquí de la tècnica és el seu efecte sorprenent, nou, no esperat.
Moltes conductes disruptives, tant a casa com a l'escola, tendeixen a romandre al llarg del temps. Els mateixos fets es repeteixen una i altra vegada en un cercle viciós en el qual els diferents protagonistes ja coneixen al final. Existeix una espècie de "acomodació" als fets i circumstàncies tot i que siguin doloroses per a tots. Aquests episodis cíclics poden intentar trencar-se precisament amb estratègies paradoxals, aprofitant el seu poder per canviar les contingències habituals i esperades.

4- El seu funcionament

En Pere era un nen de 10 anys que presentava nombroses conductes disruptives. Els seus pares estaven especialment preocupats per l'actitud del nen que cada vegada que s'enfadava es pujava dalt d'un armari. Aquesta conducta s’havia consolidat i no hi havia manera de canviar-la. El nen podia romandre en aquesta situació durant més de mitja hora i aquesta actitud donava pas a tota mena de recriminacions creuades entre els pares i un germà més gran. Pere era conscient de que amb aquella conducta a casa sovint aconseguia allò que volia a més de fer enfadar als pares...
Donat que hi havia perill físic pel nen (caure de l’armari) i no se’l podia baixar per les bones, es va decidir en aquest punt concret i dins d’una intervenció més àmplia, emprar estratègies paradoxals amb una economia de fitxes.
El nen podia aconseguir fitxes per bescanviar-les per joguines del seu gust, però per aconseguir-les calia o no pujar a l’armari o bé si escollia fer-ho hauria de romandre tranquil dalt del mateix durant un temps determinat per tal de no perdre-les (quinze minuts).
Ara les contingències havien canviat. El nen podia escollir pujar a l’armari o no. Els pares ja no s'enfadarien, però si ho feia hauria de romandre un temps si no volia perdre fitxes. En definitiva, ara la desobediència només es podia manifestar baixant de l’armari abans d’hora. Això crea un canvi d'escenari pel nen.

Per què pot funcionar:
1r - Les instruccions resulten paradoxals (no esperades pel nen). Se li demana que faci just el que ell està acostumat a fer per cridar l'atenció i provocar l'enuig dels pares. Això suposa un canvi de contingències en la situació.
2n - Si el nen està acostumat a ser desobedient, li provoquem una situació de perplexitat, ja que ara la desobediència només es pot donar en sentit contrari, és a dir per desobeir als seus pares hauria de baixar immediatament de l'armari.
3r - D'altra banda, el fet de pujar al armari es converteix en aversiu ja que si ho fa sap que no podrà baixar abans del temps fixat si no vol perdre fitxes. Ha perdut en certa manera el control de la situació. Aquesta conducta ja no genera l'enuig dels pares.
En resum, el poder de la tècnica es basa en la seva capacitat de sorprendre i canviar les contingències de les situacions, en especial, aquelles que s'han consolidat en el temps i es resisteixen a la seva extinció.

5- Limitacions i precaucions en el seu ús

Cal assenyalar algunes de les limitacions que tenen aquestes tècniques. Per començar no es tracta d'una tècnica estructurada sinó d'un principi teòric basat en la intenció de crear un canvi de perspectiva. Per tant, cada intervenció depèn molt de la persona que l'aplica, la seva creativitat, idoneïtat en el moment i el temps necessari per que exerceixi efectes positius.
Altres limitacions de les estratègies paradoxals són que, a mesura que les utilitzem, poden anar perdent la seva capacitat "sorprenent" i les situacions tornen de nou a ser previsibles. Per tant, és important la creativitat i anar introduint factors novedosos en funció del cas.
L'ús d'aquestes tècniques és més adequat quan els mètodes tradicionals ja s'han esgotat o ens trobem davant d'una situació complicada o imprevista i hem de buscar un element nou per sortir de la situació el millor possible. Per exemple:

Imaginem una classe amb 25 adolescents i un jove que es mostra molt desafiant i es nega a abandonar l'aula després de ser expulsat pel mestre. La situació és tensa i el jove pot explotar si és obligat a sortir. D'altra banda el mestre no disposa en aquell moment d'ajudes externes. El jove segueix afirmant que no sortirà de l'aula sota cap concepte i romandrà en ella passi el que passi. L'autoritat del mestre està essent posada en evidència.

Com poden ajudar-nos aquí les estratègies paradoxals?
En aquesta situació, necessitem urgentment una solució i canviar el guió de les contingències esperades. El jove probablement espera entrar de ple en el conflicte. És la seva decisió davant la del mestre. Tanmateix, això pot canviar. El mestre decideix acceptar la decisió del jove de quedar-se a l'aula costi el que costi, però a la vegada, manté que aquest ha de seguir separat del grup. La solució és que el mestre i la resta d'alumnes abandonen l'aula i van a donar la classe a un altre recinte .
Evidentment aquesta actuació depèn de les possibilitats del col legi i, en tot cas, no eximeix a l'alumne agressiu de rebre posteriorment les conseqüències corresponents previstes per la direcció del Centre. El que ens interessa és que mestre i companys han salvat la situació de la millor manera possible davant un fet imprevist.
Malgrat que es pot pensar que l'alumne desafiant pot reaccionar seguint els alumnes en la seva sortida de classe, això passa rarament ja que, d'entrada, el primer efecte sol ser la perplexitat pel canvi de les contingències habituals.

6- Casos pràctics

Exemple 1
P. és un adolescent de 14 anys que assisteix regularment a l'escola però no mostra cap interès per aprendre. Pertany a un grup ètnic i social de risc amb mancances econòmiques. A això se li uneix la pèrdua per malaltia de la figura paterna. A l'escola es nega sistemàticament a treballar creant un problema als mestres a l'aula. Amb freqüència desatén les seves instruccions no seguint les activitats corresponents.
Com a part de l'estratègia d'intervenció, es va aconsellar als mestres de P. utilitzar estratègies paradoxals a l'aula. Se li va donar permís al jove per no fer res durant tota la jornada. Quedava exempt d'efectuar qualsevol activitat, només havia de romandre callat i quiet al seu lloc. Al mateix temps se li recordava que no havia de fer res en el cas d'intentar sumar-se a qualsevol activitat pel seu compte. La idea era tenir-mort d'avorriment i que fos el nen qui tingués la necessitat de sol·licitar incorporar-se al treball a l'aula.
Ara les contingències havien canviat. P. s'adonava que era pitjor (menys reforçants) no fer res, que anar fent les activitats, malgrat que algunes d'elles no li agradaven. No se li imposava treballar sinó que era ell mateix qui ho decidia com a mal menor.


Exemple 2
R. és un nen de 7 anys que té alguns problemes de conducta, especialment, amb la seva mare. Amb freqüència en sortir del col·legi i quan el ve a recollir es nega a pujar al cotxe i comença tot un repertori desafiant. El nen es nega a anar a casa. La mare l'intenta convèncer amb tot tipus de promeses, mentre que el nen segueix ignorant-la .......... Diferents adults que estan a prop del nen li diuen que ha de obeir a la mare però això augmenta la seva rebequeria al sentir-se el centre de l'atenció. Definitivament el nen no obeeix a raons de ningú.
En aquest cas, la mestra que va observar la situació, el que va fer va ser dirigir-se a la mare indicant-li que no prestés més atenció al nen. Tot seguit les dues es van dirigir, tranquil·lament i parlant entre elles, al cotxe de la mare situat a uns 30 metres d'on estava el nen. Van pujar al mateix i van tancar les portes mentre seguien sense prestar-li atenció. El nen perplex ho mirava des de lluny però no comprenia què passava i per què ja ningú li deia res. S'havia quedat sense espectadors. La següent instrucció de la mestra va ser que posés en marxa el motor i fes la intenció d'arrencar. El nen no va trigar a pujar al cotxe voluntàriament però amb certa desorientació sobre el que havia passat ja que el guió quotidià s'havia trencat.
El fet que la seva mare i la mestra li deixessin de prestar atenció davant el seu mal comportament i es pugessin al cotxe sense obligar-lo a ell, va crear en el nen una descol·locació total en ser elements nous i que no obeïen a la seqüència habitual.
Molts poden pensar que el nen se li pot sorprendre una única vegada. No obstant això, aquest tipus de recursos, davant de situacions puntuals, creats amb imaginació, i formant part d'un tractament més estructurat, poden contribuir al seu èxit ja que ajuden a trencar els cercles viciosos.

Cal, però, com ja s'ha assenyalat, tenir en compte les limitacions exposades i valorar la seva idoneitat en cada cas.

Altres Tècniques:

El Principi de Premack Economia de fitxes Procediments operants Pautes control conducta aula

Necessita més informació o ajuda?

Enllaços patrocinats:

A tenir en compte:

Cal dir que les diferents orientacions que s’exposen en aquestes pàgines tan sols pretenen aportar informació general. Cada docent té que valorar la idoneïtat de aplicar-les o ajustar-les a les circumstàncies del seu propi alumnat, tipus d’aula i col·legi sota la seva responsabilitat.

00002137